Som a 25 de Març i queden 17 dies pel Marató
de París, menys de 3 setmanes. Tinc la sensació de que tota la preparació ha
passat molt ràpid. Aquests mesos (6, desde Setembre) han passat volant. A
diferència de quan el Reto Berlin, on la preparació es va concentrar en 3 o 4
mesos, aquest any mentalment venia amb aquest objectiu maratonià des del mes de
Setembre, amb lo que “sin prisa pero sin pausa” hem anat treballant per aconseguir
l’objectiu. Primer per fer marques varies en 10.000, després en Mitja Marató, i
ara com sense voler-ho nomes quedaven 5 setmanes per competir a la distància de
Filípedes. Sense voler-ho, i a base de treballar altres distàncies, crec que
arribo millor que al 2012 a les portes de la Marató.
Dubtes sempre n’apareixen, sobretot per les
molèsties físiques i per l’ambició de superar les 3:57:18 que em vaig regalar a Berlín. És
possible superar-ho, però cal recórrer amb força i ànims aquests 17 dies que em
queden. Avui m’he aventurat a escriure doncs aquestes últimes setmanes estan
sent especialment dures doncs, fins ara el camí havia sigut de roses, i ara em
trobo amb les típiques molèsties causades per la sobredosi de volum. Preparant
Berlín al 2012 també els vaig patir aquest moments, i durant moltes més
setmanes que ara, però llavors tenia companys amb qui compartir aquestes “batallitas”.
Ara tot es molt diferent: ara ho afronto sol, i així ho volía des d’un
principi. Ahir va ser una clara mostra de la meva soledat, encara fent sèries
al Serrahima mentre els meus companys ja sortien de la dutxa i anaven cap a
casa després del seu “no gens menyspreable” entreno. Fins fa poc hi havia els
companys que preparaven la Marató de Barcelona, però ara ja fa un parell de
setmanes que vaig per lliure.
La meva conclusió es que d’aquí uns 10 dies
ja hauré complert el meu objectiu inicial: tornar a sobreviure als mesos d’entrenament,
tornar a disfrutar de la sensació posterior a unes inhumanes sèries, d’acabar i
deixar caure les mans damunt els genolls després d’una tirada de quasi 3 hores,
i tot això, de fer-ho per mi i lluitar-ho tot sol. Sol si, però sense obviar la
companyia de tots els meus companys de La Bolsa del Corredor que, tot i
preparar altres coses sempre pregunten i sempre estan allà per qualsevol
problema, i sense obviar tampoc l’ interès de la família i de la meva amiga,
companya de pis i parella que m’espera per sopar a les mil cada nit després d’entreno.
Gracies!
More news après les 12 Avril 2015. Amb aquesta del coll.
