...i per segona vegada, la Marató de Berlín.

Per mi, el gran titular del Marató de Berlin 2015 és que: "L’ il·lusió sempre supera l’experiència i el coneixement”.

Era la segona vegada que m’afrontava a la Marató de Berlín, i la tercera vegada que faria els mítics 42.195 metres. El plantejament inicial, força diferent que a Berlín 2012. Llavors, l’important era debutar en la prova, disfrutar i patir corrents, i treure tot el que el #RetoBerlin em va ensenyar aquell estiu 2012. Aquesta vegada, era molt diferent. Per una banda més ambició (és evident que estic millor que al 2012, les marques en 10mil i Mitja Marató m’ho acrediten) però de l’altre, molta temeritat i precaució donada la mala experiència viscuda a París al passat mes d’Abril, i sobretot, moltes ganes de disfrutar dels meus compis del #BCTeam.

El titular amb el que començava aquestes primeres frases és quasi una “Lliçó de vida”, amb la que acostumo a estar molt d’acord, i que aquest diumenge al Marató se’m va reafirmar. En general, les coses a la vida s’han de fer amb il·lusió, i quanta més, millor. Tot, feina, família, parella, hobbies, TOT! Evidentment diumenge anava molt il·lusionat en fer un bon marató, però no tant com al 2012, aquella il·lusió “primeriza” que mai més es repetirà, aquella ambició de fer-ho lo millor possible, sense la pressió d’una marca o d’una idea de resultat. Allò no hi tornarà a ser mai. Però confiava en l’experiència, en el coneixement, de que el marató es una prova en que s’ha de ser precabut, però no massa; s’ha d’arriscar, però no massa; s’ha de confiar en que tot anirà bé, però no massa; perquè sinó, o l’espifies o et relaxes. I aquesta vegada, tot i que en comparació amb Paris, estic molt content, crec que la vaig espifiar i em vaig relaxar. I ara us explicaré els perquès.

Tot i passar-me tot l’estiu pensant que correria la marató tot sol, les circumstàncies m’ofereixen la possibilitat de decidir si surto amb en Joan, l’Ari i el Cesc per arribar a la Mitja Marató en 1h55min, a un pas arriscat per mi, però totalment assequible i llavors veure que passava a la segona mitja. Em fa molt feliç, i realment se’m fa molt còmode anar amb ells. Tot i les ósties als avituallaments, algun que altre tap al llarg de la cursa, crec que els 4 estarem d’acord que va estar molt bé córrer junts els primers 27 kilómetres de cursa. A partir de llavors, ells van apretar una mica, el que per mi era temerari i quasi impossible de fer.

I tal com van marxar, patapam! Hombre del mazo. Ja al pas del km. 16, poc després del primer gel –que encara no m’havia fet efecte- ja vaig tenir un primer dubte, però els entrenos estiuencs em van donar força per arribar al km. 27-28 clavat a 5:30min/km. A partir de llavors, mazazo, y un seguit de kms. a 6-6:20min/km. Les cames fan figa, els dubtes ronden el cap, tens molta sed, esgotament...en fi, tens de tot menys coses boniques, i llavors has de tirar de repertori per evitar fer el que més desitges, parar-te. Posar-se a dedicar kms. a totes aquelles persones importants de la teva vida és un recurs, de fet, jo em vaig posar a animar-los, com si fossin ells els que estiguessin corrents (per la Mami, pel Gerard, per la Marta, pel Martí que estarà a punt d'arribar, pel Chisas, inclús per la Trufa!!). Tenia molt clar que no em pararia, que no em rendiria. Petar de ritme ja havia petat, però el que no estava disposat a fer era rendir-me. I així vaig tirar fins al km. 38-39.

Al km. 37-38 decideixo treure la tirita del rellotge (durant la resta de marató no vaig voler saber el temps ni els kms., només portava el ritme) i exactament no recordo quan marcava, però faig els càlculs, i per fer marca tenia que fer els 4 últims kms. a 5:10min/km. aproximadament: Missión Impossible. I vaig decidir relaxar-me, baixada radicalment del ritme (aprox. 7min/km) i disfrutar de l’arribada. Però ni així, l’esgotament es tal que no et deixa ni disfrutar. Patimenta de cullons i sensacions completament inverses que al 2012 al creuar la Porta de Brandenburg, i una arribada a meta en 4h04min.

4h04min. Havia arriscat i no havia sortit. I no passa res!! Perquè no em vaig rendir, perquè vaig seguir corrents, perquè MOLTS es rendeixen en aquests últims 14-15kms. 

Havia d’arriscar, la marca del 2012 del #RetoBerlin és boníssima, de tant bona difícil d’assolir, però estic seguríssim que és assequible. Això sí, haurà d’esperar. Córrer un marató esgota, però preparar-lo encara més. I no només t’esgota a tu, sinó que també a aquells que t’envolten. Per mi i per ells pararé un temps llarg, i ja veurem si amb el temps i els 30 i tants m’engresco una altra vegada a l’aventura de preparar un marató. Mentrestant, millorar la tècnica, millorar el 10mil, millorar el Mig Marató, i sobretot, seguir disfrutant de tots aquells amb els que comparteixo aquesta afició.

Ultim esforç de la preparació del Marató de Berlin!

Al igual que al 2012, l'Agost ha estat intens. Madrugones per evitar la calor, molta càrrega, intensitat, però també més descans del que és habitual. A Palma s'entrena molt i molt bé. Diuen que Berlin és un mal marató per preparar (doncs la calor al Agost es intensa) però a mi m'agrada; et lleves ben d'hora, fots l'entreno, i apa tot el dia per davant.

Un total de 330km en 23 entrenos a l'Agost, que surt un entreno promig de quasi 15km. No esta malament. I per això surten les coses.

Diumenge passat, com a test, vàrem córrer la Mitja Marató de Sabadell. I com que la feina al Agost s'havia fet bé, doncs objectiu complert, a ritme de 5:15 per un total de 1h50min. (en comparació amb 2012, 4 minuts menys). Vull rescatar el següent paràgraf del post que vaig fer al 2012:

"Faig els ultims 500m deixant-ho tot, i per fí arribo. Tambaleandome, buscant una sombra i desitjant beure. Al final 1:54:07. Conclusions de la mitja, soc capaç de treure tot el que em digui el Mister, he de beure mes aigua i he d'aprendre a regular-me els ritmes, Berlin serán 42 i ahir hagués estat incapaç de fer-los."

M'agrada veure que la millora és evident. Però bueno, també el previ a París era molt bó (1h49min a la Mitja de Tortosa) i ja sabem com va anar. Tot i que últimament estic optimista, crec que ja tinc més curats els meus problemes "gastro-mentals", però també ha costat feina i esforç: reduir quantitats d'aliment i abstenir-me d'alcohol, aviam si funciona.

Així que, a mode de conclusió, desvetllo el meu objectiu pel Marató de Berlin: passar la mitja a 1h55min...y luego lo que surja.

Odio aquest esport...

Odio aquest esport... en dies com els de ahir. Dies en que a mig entreno no saps perquè però ja no sents les cames, i quan vols tirar amb el cap, aquest tampoc respón.

Us poso en situació: Escalfament de 20 minuts + Serie de 6km + Serie de 4km + Serie de 3km. Ah! i una calor i humitat de pilotes.

Des del meu punt de vista, físicament durissim per l'acumulat dels últims dies (en hi haurem d'anar acostumant), pero el pitjor: mentalment criminal.

Suposo que és feina que s'ha de passar, que tot suma, i que és necessari per arribar amb garanties al Marató. Tot i així, no recordava aquest patiment entrenant. Suposu que tot el dolent s'oblida el dia que creues la meta.

Menys de 8 setmanes!

Comença la preparació especifica

Començen els entrenos especifics, i amb ells una calor sofocant. Penso que es temps d'intentar entrenar fort, per agafar la força i el punt de comoditat en ritmes que necessitaré d'aquí ben poc. Però m'esta costant bastant. Obviament em trobo millor que fa dues setmanes, es questió d'acumular entrenaments...però no trobo el ritme i la comoditat adequades. Tot arribarà.

Aquestes primeres setmanes m'estic procurant també dels efectes colaterals a córrer. Les lesions i molèsties es quelcom molt habitual durant aquest llarg procès de preparació d'un Marató. Primer de tot, vull intentar paliar la meva Kriptonita al Marató de Paris del passat mes d'Abril, el problemes gastrointestinals que van ser presents durant el llarg de tota la preparació i que es van accentuar el passat diumenge 12 d'Abril en forma de vómits.

D'altra banda, estic a punt de solucionar les seqüeles dels 42km. de Paris que em van causar una inflamació a l'intersecció entre la fascia i el tendó d'aquiles. Ja van quasi 3 mesos de podòleg, i l'altre dia amb l'infiltració i la sobredosi de gel que hi estem aplicant, sembla que tot està marxant.

Tot per estar a punt per començar, doncs és molt important començar bé!

Avui 8 series de 1.000 metres. Vuelta al ruedo!

Primers passos d'un nou repte: Marató de Berlín 2015.

Sabia que seria un any difícil. Dues maratons en un mateix any no es aconsellable, i menys per algú del meu pes i envergadura. Tot i això, pit i collons. El marató de París era un somni que es va convertir en un infern; un diumenge dramàtic amb tots els mals que un marató et pot enviar. No estic molt orgullós de com va anar aquell diumenge 12 d'Abril, però si que n’estic del bagatge, experiència i entrenament assolit durant la preparació durant la tardor/hivern del 2014/2015.

Ara ja fa uns dies va tocar tornar a començar a rodar per preparar el Marató de Berlín, amb més mandra que una altra cosa, i on els rodatges de 40 minuts se’m feien feixucs i pesats (mai millor dit). I així porto ja 3 setmanes, buscant allò, aquell punt físic on ja disfrutes d’un dur entrenament...

QUÈ FÀCIL ES PERD LA FORMA I QUANT COSTA GUANYAR-LA!

Tinc una il·lusió per aquest nou repte força estranya. De fet, sovint emboirada pel recent record de París i la por a que passi quelcom semblant. Però per això s’ha de treballar molt, per evitar tots aquells problemes i pors. Tampoc és l’ il·lusió del 2012, d’aquell primer marató, d’aquell cop de sort en forma de premi que els ara (i per sempre) companys de la Bolsa del Corredor em van lliurar en forma de “Reto Berlín”. Crec que és il·lusió per compartir aquesta preparació per la marató de Berlín amb tots aquests amics de la Bolsa del Corredor, de no prepara-ho sol (com a Paris) i així superar les pors i dubtes obtinguts el 12 d’Abril de 2015.

PD: ... i ja la hòstia si supero les 3:57h del 30 de Setembre de 2012.

Reflexions de la Marató París 2015

Després de reflexionar, però no de donar-hi moltes voltes (no soc dels que els hi agrada fer "leña del árbol caído") crec que ja tinc les conclusions del què va passar el 12 d'Abril de 2015 al Marató de París.

Em disposo a deixar per escrit de manera molt breu el que vaig fer bé, i el que crec que vaig fer malament.

Aspectes immillorables: 

Tot l'entrenament físic: Tant a nivell d'exigència als entrenos com amb el respecte als descansos. Exceptuant 2 entrenaments que em vaig saltar per culpa d'una sobrecàrrega a la planta del peu, la resta ha estat prou correcte. Sent conscient de com em trobava i com havia d'entrenar i descansar.

Aspectes a millorar:

Mentalment vaig treballar poc la Marató. Es evident que no anava amb l’il·lusió de Berlín 2012, però això  ja ho sabia. Volía que fós una marató diferent, però potser no tant. És important estar il·lusionat per vèncer per lluitar a tope, i a mi tots el problemes que ja em vaig trobar entre els kms. 10 i 20 ja em van fer perdre l’il·lusió.

Greus errors:

Els problemes d'estómac. Han estat un denominador comú al llarg de tota la preparació, no hi ha hagut setmana que no m'hagi trobat regular, o hagi tingut problemes. I no vaig posar-hi solució mèdica, simplement tirava d'arròs i fortasec, i això no ha funcionat.

Per tant, havent decidit ja que aquest estiu prepararé la Marató de Berlín 2015 vull solucionar els problemes estomacals. I a poder ser, millorar també els aspectes mentals i motivacionals. No de cara als entrenos, però si de cara a la cursa. Vull tornar a disfrutar d'aquella atmosfera màgica que es crea instants abans de la sortida d'un marató, i si pot ser, disfrutar també d'algun kilòmetre de la cursa...no com a Paris.

Així que, som-hi de nou...#CAMIABERLIN.

Carta Post Maratón de Paris (Abril 2015)

Si analizo la temporada con perspectiva, creo que solo he hecho que mejorar, con lo qué todo es positivo. El desenlace este fin de semana quizá tenia que ocurrirme, para aprender, para seguir creciendo, para decir "basta, primero tienes que mejorar muchas más cosas" (como puede ser el fondo en medio maratón, o la preparación mental de mis carreras, o mis problemas de estómago, que esta vez, fueron uno de los detonantes de que el domingo en París viviera un auténtico calvario).

El domingo del Maratón me levanté como en muchas de mis cursas de domingo, sensación de tener que ir al baño y no poder ir hasta que no me he pegado un paseo y he activado el cuerpo. Con lo que sabiendo que esto casi siempre es así, me levanté muy temprano y me fui a pasear. Al volver, desayuno, baño, pero no me quito esa sensación de rarez de estómago y salgo para el Arco del Triunfo muy nervioso y pensando que ya se me pasaría o encontraría un baño. Empiezo a calentar, y efectivamente, mucho baño, pero también mucha gente y decidido en que no quería salir tarde (teníamos con Marta los puntos de paso en función de las horas aproximadamente) me meto en el cajón con esa sensación "extraña", no era la habitual, pero bueno, pensé que se me iría pasando la verdad. Justo lo contrario, disparo de salida, y cada vez a peor. Llego al 5/6 jodido, pero interiormente me digo que tengo toda la mañana para que se me pase, en el paso del 9 veo a Marta y le digo que bien (parece que me he sacado el muerto de encima, pero en el 11/12 me da un pinchazo tremendo, como un retortijón, y allí empiezo a perder el ritmo (me meto a 5:40) hasta que en el 14 encuentro una fila de polykleans. Bingo. No me queda otra que confiar en que me sentaré, cagaré i saldré nuevo. Todo lo contrario, me siento, allí no saco nada, me pongo más nervioso aún, i a la que respiro aquél olor asqueroso a polyklean, me da una arcada, y a la segunda vomito todo el desayuno. Salgo de allí dentro disparado y sigo como un jabato.

Parece que voy mejor, y en el 16, aprovecho que acaban de darme agua y decido tomarme el gel que yo llevaba. Como había vomitado todo el desayuno, tenia que meter urgentemente algo en el cuerpo. Ya me encontraría a Marta en el km.19 para que me diera el segundo gel (que me iba a tomar en el 27 o asi). Me tomo el primer gel, y a los dos minutos, vomitera otra vez, el gel entero. Mierda! Allí ya empiezo a pensar que mi estomago me está ganando la partida, y veo que estoy empezando a perder tiempo, tanto en mis paradas de urgencia como en mi ritmo. No me lo creo, empiezo a no creer que pueda superar esta adversidad.

Intento centrarme y fijarme el "miniobjetivo" de llegar al 19 sin vomitar otra vez, manteniendo el ritmo a 5:40/5:45 y allí encontrarme a Marta y que me dé fuerzas con su sonrisa y ánimos con un par de gritos. Ah, y el GEL, que voy vacío. Misión cumplida, llego al 19 pero no veo a Marta por ningún lado. Y esto también me supera. Cojo la paranoia de que voy vacío de "gasolina" y tengo que llegar hasta el 28, donde había quedado con Marta otra vez en donde me daría el tercer gel (para tomármelo en el 34/35). Al no verla empiezo a creer que no será mi Maratón de 3:50h, de hecho paso la media en 2h y lo constato, y sobre el 23/24 me siento muy débil. Intento sacar ritmos en menos de 6, pero me cuesta mucho, y empiezo a rendirme. Incluso en el avituallamiento del 25 ya me dejo ir y decido tomarme media naranja para meter azúcares y beber el agua en parado, tranquilo. Me quedan 3km para ver a Marta, otro miniobjetivo en mente. Esta vez totalmente incumplido, empiezo a notar las consecuencias de ir vacío, me duele mucho un glúteo que me va pinchando, y voy como en un globo. Así que al tran-tran hasta el 28, no tengo fuerzas para más, y soy consciente de que estoy jodido. En el fondo pero, un poco de esperanza de llegar al 28 y a ver si me animo, porque me queda todo un mundo por delante.

En el 28 Marta tampoco está, y ya me quedo muy preocupado. No es normal, algo tiene que haber pasado. Del reloj ya me olvido, y me centro en poder ir avanzando como pueda. Me duele el glúteo, me duelen lo pies, tengo la cabezota en modo negativista total y no soy capaz de correr a 6:20 más de un kilómetro sin parar a caminar. Estoy hecho una coca, me planteo plegar en el 30, y se que en el 32 me puedo colar en el metro que me deja en el hotel, pero bueno, como aún queda un trecho, pues sigo. Llego al 32, y pienso, tira hasta el 35 (que era el último punto dónde había quedado con Marta), a ver si está allí y lo de su ausencia en el 19 y 28 han sido despistes míos. En estos kilómetros camino más de lo que corro. Me siento totalmente bloqueado por no poder correr, no puedo mover las piernas, y sufro una impotencia muy bestia. Llego al 35 y tampoco. Me entra una llorera de tres pares de narices, sólo deseaba que estuviera allí para hacer caminando juntos los últimos 7 kilómetros. Por cierto, paso el 35 en las deseadas 3h50min. Y pienso: "vaya tela".

Y el resto ya te lo puedes imaginar, 7km en 1h10min. Para cruzar la meta en 5h justas. De ganas de llegar al hotel y ver que no ha pasado nada más que mi calvario. Al llegar yo allí Marta no estaba, y la espero en la puerta 1h, sin móvil ni nada. En aquél momento no era muy consciente de qué había pasado. La verdad que pensaba que se había perdido, o que el metro se le había parado y había ido llegando tarde a todos los puntos en los que habíamos quedado, etc... Finalmente apareció, me contó que se había desmayado del calor y que por su cabezonería había ido a los dos últimos puntos a darme el gel. Cuando yo ya había pasado supongo. 

En fin, una bonita historia verdad?

Tengo mucho que aprender de todos los fallos que cometí en carrera, y nose, supongo que tengo que estar contento de no haberme rendido, pero bueno, que hoy por hoy no le encuentro más cosas buenas al Maratón, salvo que fue en París y he pasado un fin de semana extraordinario dejando de lado la carrera.

Así que, WELCOME TO MARATHON.

Entrenos i sensacions prèvies al Marató de París 2015

Som a 25 de Març i queden 17 dies pel Marató de París, menys de 3 setmanes. Tinc la sensació de que tota la preparació ha passat molt ràpid. Aquests mesos (6, desde Setembre) han passat volant. A diferència de quan el Reto Berlin, on la preparació es va concentrar en 3 o 4 mesos, aquest any mentalment venia amb aquest objectiu maratonià des del mes de Setembre, amb lo que “sin prisa pero sin pausa” hem anat treballant per aconseguir l’objectiu. Primer per fer marques varies en 10.000, després en Mitja Marató, i ara com sense voler-ho nomes quedaven 5 setmanes per competir a la distància de Filípedes. Sense voler-ho, i a base de treballar altres distàncies, crec que arribo millor que al 2012 a les portes de la Marató.

Dubtes sempre n’apareixen, sobretot per les molèsties físiques i per l’ambició de superar les 3:57:18 que em vaig regalar a Berlín. És possible superar-ho, però cal recórrer amb força i ànims aquests 17 dies que em queden. Avui m’he aventurat a escriure doncs aquestes últimes setmanes estan sent especialment dures doncs, fins ara el camí havia sigut de roses, i ara em trobo amb les típiques molèsties causades per la sobredosi de volum. Preparant Berlín al 2012 també els vaig patir aquest moments, i durant moltes més setmanes que ara, però llavors tenia companys amb qui compartir aquestes “batallitas”. Ara tot es molt diferent: ara ho afronto sol, i així ho volía des d’un principi. Ahir va ser una clara mostra de la meva soledat, encara fent sèries al Serrahima mentre els meus companys ja sortien de la dutxa i anaven cap a casa després del seu “no gens menyspreable” entreno. Fins fa poc hi havia els companys que preparaven la Marató de Barcelona, però ara ja fa un parell de setmanes que vaig per lliure.

La meva conclusió es que d’aquí uns 10 dies ja hauré complert el meu objectiu inicial: tornar a sobreviure als mesos d’entrenament, tornar a disfrutar de la sensació posterior a unes inhumanes sèries, d’acabar i deixar caure les mans damunt els genolls després d’una tirada de quasi 3 hores, i tot això, de fer-ho per mi i lluitar-ho tot sol. Sol si, però sense obviar la companyia de tots els meus companys de La Bolsa del Corredor que, tot i preparar altres coses sempre pregunten i sempre estan allà per qualsevol problema, i sense obviar tampoc l’ interès de la família i de la meva amiga, companya de pis i parella que m’espera per sopar a les mil cada nit després d’entreno. Gracies!

More news après les 12 Avril 2015. Amb aquesta del coll.