Inicio aquest Blog on la meva intenció es explicar-vos tota la meva aventura en preparació de la Marató de Berlin del 30 de setembre. Com va la preparació i les meves sensacions. La intenció també és que, de tant en tant la Marta, la meva parella, també escrigui explicant com em veu, ja que serà la que més patirà aquests 3/4 mesos de preparació.
Com bé sabeu els que em coneixeu, tot va començar amb el Concurs El repte Berlin (#RetoBerlin) organitzat per "La Bolsa del Corredor" (@BolsaCorredor) en el que us vaig increpar a tots per recaptar els vostres vots i entrar dintre el tall dels 10 finalistes. Els dos entrenaments amb els finalistes van ser divertits, 2x2000 i 5x500 amb companys que de sobres son mes bons que jo.
El post d'avui us vull explicar les meves sensacions del divendres 8 de juny, dia en que es celebrava el desenllaç final del Repte Berlín. Ens havien citat a tots a les 8 de la tarda en un local del costat de plaça Espanya, i allà vam arribar jo i la Marta. Una curiositat va ser que jo no vaig poder passar per casa i vaig plantar-me allà amb el traje, talment com si anés a recollir "els óscars".
La gala va començar amb un video que van muntar l'equip de la Bolsa del Corredor amb tot un muntatje emotiu del que ha estat el Reto Berlin:
https://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=aSA1upMmuqw
Un cop acabat el video, van sortir Jose Castilla (el "boss" de tot aquest sarau) i Roger Roca (Campió del món de duatló) a informar de qui eren els guanyadors. Van començar amb les noies, com a suplent Sandra Bages i la que serà la meva companya a Berlín, Judith Cinca. Acabades les fotografies de rigor es van posar amb els nois. Jo sincerament, i vist el nivell dels meus companys, creia que era difícil ser l'escollit, pero sempre queda l'esperança. Primer van nombrar com a substitut a l'Alfonso Caceres. En aquell moment vaig pensar que encara podia ser jo, doncs l'Alfonso no era dels que jo considerava el Top3 dels finalistes. En fi, el Jose li va donar el sobre de l'escollit al Roger Roca, que va dir el meu nom. Sincerament, no recordo ni com em vaig aixecar ni les 5/6 passes que vaig fer cap allà a recollir el títol. Estava completament en un núvol. Em tremolaven les cames, i el primer que vaig pensar es "on m'he fotut!". La veritat es que les 2 hores seguents vaig repetir-me interiorment "que fort!" unes 50 vegades...
Una abraçada!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada